Entrevista d'Anna i Toni al PuntAvui

toni i anna copia

 
L’EVOLUCIÓ TECNOLÒGICA
Anna Vicens i Toni Ferrer conserven a casa seva les càmeres i els projectors que han anat fent servir al llarg dels anys: des de les primeres, més rudimentàries i feixugues de manipular, fins a l’actual, de tecnologia digital.
 

Vam deixar els 8 mm per les obligacions i la falta de material, però el 2007 hi vam tornar amb una càmera digital

 

Tenim molt de material [en 8 mm] de Sant Feliu, de vegades enregistrat de manera casual per gastar els rotlles

 

Es va créixer massa de pressa i va arribar l’especulació: es va pagar molt per terrenys que no valien cap diner

El matrimoni de guixolencs format per Anna Vicens (1934) i Toni Ferrer (1926) ha anat emmagatzemant com a aficionats escenes i petits esdeveniments quotidians de la vida social de Sant Feliu de Guíxols. Un cop jubilats, la feina d’endreça de l’arxiu i les noves eines digitals els han servit per bastir una llista cada cop més llarga de documentals d’interès local. Ella, cosidora de professió, s’encarrega ara de teixir els fils argumentals d’històries en què combina les imatges i testimonis actuals –que recull amb una moderna càmera digital– amb l’antic material recopilat per Ferrer, col·leccionista de vivències en 8 mil·límetres, màquines fotogràfiques i de cinema, còmics, patufets i cromos, entre d’altres. En l’últim documental, La segona rifa, Vicens fa un esbós de l’empremta que el turisme ha deixat al municipi actual. El dissabte 17 de juny el projectaran per primer cop (19 h) a la sala de l’Agrupació Fotogràfica i Cinematogràfica (AFIC) de Sant Feliu, al Casino Guixolenc.

Com va començar l’afició per filmar?
Anna Vicens: Amb el boom del cinema en 8 mil·límetres, que era assequible, perquè el material anterior, de 16 mil·límetres, era molt car. Tomàs Mallol, que feia publicitat, passava pel·lícules seves i d’altres amics al Jec Salis i ens va explicar com s’ho feia. Després ja ens vam comprar un equip propi per anar filmant, des del 1964 fins als anys vuitanta.
Per què ho van deixar córrer?
A.V.: Cada cop costava més trobar material en 8 mil·límetres i havíem de cuidar els avis de banda i banda. Però el 2007 hi vam tornar amb una càmera digital.
Com va anar la transició?
A.V.: D’ordinadors, no en sabia ben bé res. El meu fill em burxava perquè anés a l’escola d’adults, però jo encara treballava i m’anava malament. No va ser fins que es van canviar l’ordinador i ens van passar el vell que vaig començar a practicar. I pels 50 anys de casats ens van regalar una càmera de vídeo digital.
I va reprendre l’afició...
A.V.: Amb un ordinador nou i un llibre, vaig començar a fer proves amb diversos programes, com el Movie Maker i el Premiere Pro. I de mica en mica van anar sortint documentals.
Per on van començar?
A.V.: Amb el primer, L’oncle Miquel, vam recollir la història d’un avantpassat del meu marit del segle XIX, del qual conservem molts documents, el testament, medalles... Era un mariner que va fer la volta al món i va participar en la batalla del Callao, amb el vaixell Méndez Núñez. Ara, però, el faria diferent.
I més tard?
A.V.: Amb fotografies pròpies i de Lluís Palahí, vam fer alguns treballs per il·lustrar la història recent de Sant Feliu amb imatges. Les escoles on vam anar als anys quaranta, els grups de teatre de mitjans segle XX... Volíem deixar constància de l’evolució des del Sant Feliu d’abans fins a la ciutat actual. I després ja em vaig atrevir a fer un treball biogràfic sobre Narcís Masferrer, Narmas, mestre, ninotaire i gran aficionat al teatre. Teníem la sort d’haver enregistrat el dia que el van nomenar fill predilecte, i moltes fotografies antigues, dibuixos... També vam repassar la trajectòria d’alguns guixolencs a Guinea Equatorial, amb material antic del meu marit i rescatat d’altres famílies, i treballs sobre l’hospital de Sant Feliu, a través de testimonis i entrevistes, i sobre la figura de Gaziel i la premsa escrita local.
En l’últim treball, s’han centrat en el vessant turístic de Sant Feliu, “la segona rifa” que va caure al municipi –després del suro–, en paraules de Gaziel?
A.V.: Sempre ha estat una dèria o mania meva el tema de si Sant Feliu ha perdut identitat. I si era bo o no. Amb l’esclat del turisme, ens vam guanyar bé la vida, però malmenant moltes coses. Es va créixer massa de pressa i va arribar l’especulació: es va pagar molt per terrenys que no valien cap diner i tothom va anar venent. Però es va construir en llocs on no tocava, com la zona del Molí de les Forques, que gairebé no es veu, al Port Salvi. I els edificis del passeig que han desaparegut. El progrés comporta sacrificar coses, però n’hi ha moltes que s’haurien pogut salvar.
Per exemple?
Toni Ferrer: El Teatre Vidal, que tothom anomenava Saló Novedades. Es coneixia arreu: el segon escenari més gran de Catalunya, després del Liceu. Ara hi ha un bloc de pisos i es va vendre per pocs cèntims. I el Casino dels Senyors. El Casino dels Nois es va salvar de poc.
Què n’opina, la gent?
A.V.: Hem entrevistat turistes que fa més de 50 anys que ens visiten. Per exemple, una família francesa que explica la seva experiència. La dona, filla de catalans que van marxar a treballar a França abans de la Guerra Civil, explica l’anècdota que una de les coses que més els agradaven era el Carrilet. L’agafaven fins a Castell d’Aro i, com que allà coincidien amb el tren en sentit contrari, baixaven i agafaven el comboi de tornada. I altres anècdotes, com ara la gent que s’enduia els taps de suro cap a casa per netejar-los i polir-los, i la gent que feia molta vida al carrer i no tancava la porta amb clau. Com a molt, l’últim que se n’anava a dormir. Però moltes coses no les hem pogut incloure en només 56 minuts.
Li ha quedat molt de material desaprofitat?
A.V.: Sempre hi ha molts fragments, testimonis i anècdotes que no hi caben, i ara m’agradaria destriar-ho per no deixar-ho perdre i aconseguir que, si jo no puc, algú altre ho pugui recollir. Sap greu que es perdi.
Com van viure aquells anys?
A.V.: Jo cosia i ensenyava a brodar. També he viscut el turisme des d’aquest vessant. Brodant i cosint. Em feia un tip de fer tovallons i llençols que em venien a buscar al migdia i al vespre per rentar-los, treure’n l’aprest i poder-los fer servir com més aviat millor. Vaig brodar per a molts hotels. I l’afició per filmar, en les estones lliures, els dissabtes o els diumenges. I ara, tot i estar jubilats, igual: quan es pot. Fer una pel·lícula em pot costar un any.
Però l’edició digital ara facilita les coses?
A.V.: Sí, es pot dir que ara sí que munto realment. Ara és molt fàcil editar. Abans, les cintes sortien molt cares i, si tallaves fotogrames per muntar, ja no els recuperaves. Ara és més barat i fàcil: hi treus i hi poses, i no perds mai res. Abans, hi havia raons entre tots dos, perquè jo trobava que quedaven les pel·lícules molt llargues i en Toni no volia que li tallés la pel·lícula original en fragments.
Què fan per incorporar-hi el material antic?
T.F.: És molt delicat, perquè amb els anys es ratlla, es floreix... Els rotlles s’han de netejar amb productes químics i tornar-los a envernissar. I la banda del so, com que es fa malbé, s’ha de rescatar abans, i després tornar-la a incorporar. Mirem d’anar passant pel·lícules de 8 mil·límetres a format digital. I si s’ha de restaurar a fons, anem a la Bisbal, on Toni Martí ho fa molt bé. Però és un procés molt laboriós i car. De vegades, per a petites coses, no val la pena.
Han fet algun projecte plegats amb el documentalista Toni Martí?
A.V.: No hem fet cap cosa conjunta. Però sí, ens coneixem, hi tenim bona relació i ens ha ajudat molts cops. Per exemple, per al treball sobre els guixolencs a Guinea, ens va deixar material que no teníem. I, per al de Masferrer, també ens va digitalitzar material de representacions teatrals.
Quantes hores podeu tenir emmagatzemades, entre pel·lícules antigues i material digital?
A.V.: Ni ho sabem! Hi ha molt de material, de vegades enregistrat de manera casual. En Toni, quan estàvem a punt d’acabar algun rotlle, sortia a filmar per aprofitar-lo. I ara, per exemple, recuperem algunes seqüències del Carrilet en el treball sobre el turisme.
El teatre ha estat l’altra gran passió de les seves vides...
A.V.: Sí, ens vam conèixer gràcies al teatre. Jo hi vaig començar de petita, quan anava a l’escola, al grup d’Acció Catòlica. Al principi, només podíem fer teatre les noies amb les noies i els nois amb els nois, perquè tot era pecat... [riu] Però després ja es van permetre els grups mixtos i, per la baixa d’un actor que havia d’anar a la mili, el senyor [Benet] Escriba va fer venir en Toni de reforç per representar una obra a Palafrugell. Va ser quan el vaig conèixer, i vam començar a festejar, però després de casar-nos vam anar deixant els escenaris.
T.F.: Havia començat a l’Agrupació Romea fent de tot: donant un cop de mà en els assajos, vigilant la porta i fent el paper que toqués si faltava algú. De vegades m’empipava perquè havia de fer de dona. Però aquell dia, el senyor Escriba, encara que sabia que jo era de la CNT, em va oferir el paper, perquè creia que al capdavall només era teatre amateur i era l’única solució. Vam obviar tota la resta i amb l’apuntador ens en vam sortir bé.
Benet Escriba els va unir...
T.F.: A nosaltres i a molta altra gent. D’aquell grup, en van sortir molts casaments en pocs anys. De fet, és ben bé el que el Bisbat buscava amb iniciatives com els grups de teatre. Però fèiem obres molt antigues i uns quants lluitàvem per fer les estrenes que hi havia a Barcelona.
A.V.: Estàvem molt limitats, perquè qualsevol cosa havia de passar la censura i havíem d’anar amb compte, com ara amb Els savis de Vilatrista, de Santiago Rusiñol.
Què va passar?
A.V.: Hi va acabar intervenint el mateix rector, mossèn Cervera, perquè les “damas de Estropajosa” [com es coneixia sorneguerament les censores d’Acció Catòlica] van anar totes a queixar-se a la sagristia que fèiem un vodevil.
T.F.: El rector va dir que estiguéssim tranquils. Tot plegat, perquè algú ensenyava una mica la cama, i l’obra anava així.
Tornant al cinema, amb el material i els testimonis acumulats, ja tenen pensat quin serà el pròxim projecte de documental?
A.V.: Doncs no gaire. Vull recollir i endreçar les anècdotes, però aviat faré 83 anys i s’han de fer moltes altres coses: la casa, els metges, els entrebancs que surten... Els muntatges requereixen tenir al cap el que comenta tothom. I temps llargs: no t’hi pots posar mitja hora i deixar-ho estar; com a mínim, cada cop s’hi han de passar un parell d’hores. Però el cert és que els testimonis i la gent ajuden molt: expliquen coses interessants i, a més de posar la feina fàcil, ajuden que llueixi.

Compartir a...

Submit to FacebookSubmit to Google BookmarksSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Diumenge, Juny 25, 2017
Inicia sessió